...

Més.

2008-08-25T12:15:00.000-07:00

Por.
Por que calma el teu somriure
l aquests nervis a la panxa,
i aquelles ganes de viure.
Adrenalina que engancha,
paraules que motiven,
tu i jo, en una imatge,
i el record de la gavina.

Un altre por qué sí!

2008-08-21T06:39:00.001-07:00

Això jo ja ho sabia,
i escriure és tonteria.
Tant se val el blanc o el negre
de fet, és gris la cendra.
Acumulo primaveres,
busco vida sota pedres,
llanço al mar botelles
buides per convicció.
Sóc culpable de raó,
princesa presa en presó
de barres magnètiques
i connexions cibernétiques.
Al teu pas segueixo el flow
tant si plou com si fa sol;
canto al ritme del xaloc:
Si no estic boja em falta poc.

Un porqué sí.

2008-08-19T17:56:00.000-07:00

Volia ser una fada
en un conte de fades.
Volia una chistera
d'on extreure'n vacil.lades.
Avui en dia encara,
el somni en el son
percep de matinada
la lluna, i el seu dol
s'amaga en la mar salada.

Jocs

2008-08-13T17:01:00.000-07:00

Caminàvem junts, de pressa.
i el temps ens passava i s'esvaia.
el temps no era temps, i corria.
I jo, vivia descalça,de pressa,
sense pressa,
amb art, lliure...

Ça dépend du moment...

2008-08-07T15:32:00.000-07:00

T'has parat mai a pensar en els somnis?
en quan sents el fred, i els calfreds en la teva pell humida,
i en quan sents els crits i crides; t'has parat mai a pensar
en que son tant o més que reals aquells somnis que particularment recordes?
T'hi has parat mai a fixar?
T'hi has parat?

No et sé dir.

2008-07-30T14:55:00.000-07:00

I et sabria dir tant poques coses,
que més val que no parlem.
N'estic farta, aparta!
m'incordies, m'asaltes i no m'agrades.
No m'agrada el teu pentinat.
Ni aprobo les teves decisions.
Parlant amb sinceritat,
n'estic fins als collons
de les mentides aparents
i de les apariències.
Dels inconvenients
i de les inconveniències.
Dels qui manen i dels qui manen als qui manen.
De tú, de mí, de tots plegats.
N'estic farta de les incongruències,
de les flatulències a l'ascensor,
del remor dels pets quan cagues,
i de que siguem uns cagats.
Et sabria dir tant poques coses
que hi cabrien en un esternut.

Sense títol, potser.

2008-07-28T10:59:00.000-07:00

No et sabria dir però feia estona que sentia les seves passes trepitjant les meves petjades, i la seva sombra, poc a poc, s’anava allargant fins clavar-se al meu clatell. Vaig analitzar la situació ràpidament: era possible que m’estigués seguint, però per què? Si volgués atacar-me (que era el que a primer nivell d’anàlisis em preocupava més), de ben segur que ja ho hagués pogut fer, doncs feia estona que caminava per carrerons foscos i deshabitats. I en canvi es mantenia a una distància prudent, la suficient, la que em donava opció en tot moment a fugir correns. Fugir, no negaré que me’n van donar ganes, tot i que la por a que engegés a córrer darrera meu em produí tal pànic que tan sols vaig atravir-me a apressurar el caminar fins arribar al portal de casa, que vaig obrir, això sí, amb rapidessa…
No et sabria dir, però a l'ascensor vaig tornar a sentir la seva presència, I l'endemà, a la dutxa, i al cotxe, i a la feina. I es va fer fosc, i tornava a creuar els carrerons ennegrits. No em deixava, estava allà present a totes hores, en tots moments. El neguit em va fer ser impulsiva. Avui l'enxamparia, ja n'estava cansada. I m'hi vaig enfrentar, barra de pà en mà:
- Escolta tu, para de seguir-me. Es pot saber què et passa?
- A mí res.
- I llavors perquè portes tants dies perseguint-me?
- Jo és que sóc... No te n'has adonat, veritat?
- De què tarat, fot el camp d'aquí ja o truco a la policia.
- sss... jo sóc el teu Estrés.

Nota de l'autora/ Nota de la autora/ Authoress's note :

2008-07-25T07:29:00.000-07:00

.

Escric en català per devoció.
Escribo en castellano porqué nunca he sabido cómo se llama tropezón en catalán.
I translate all of it because I studied english at the school.

COSTUMBRES

2008-07-25T07:13:00.000-07:00

No veas que estava in love, in love....

No me voy a acostumbrar,
si no me traes la cena.
Detrás de la barra del bar
te espía mi alma con pena.
No me voy a acostumbrar
a tu cuerpo en cal y arena
ni a los cantos de sirena
cuando rompen las olas del mar.
Ni a mis pies sin mis zapatos,
ni a los viejos retratos,
ni a tu olor, ni a tu llanto,
ni al sabor cruel y amargo
de tu piel y de tu sal.
No me voy a acostumbrar
a que lleva en el otoño,
ni al tener que trabajar,
ni al oso, ni al madroño...
y a no dejar de pensar
en tu tacto y en tu manos,
en tu voz y en tus labios,
y en esas cosquillitas
que me hacías con los dedos
cuando susurrabas a mi oído
viejas historias de tangos.
No me voy a acostumbrar
a saltar puertas de metros,
ni a lanzar dinero al vuelo
si la brisa acompaña a tu voz,
...¡ qué lleva al cielo!
No me voy a acostumbrar
a amar la poesía,
ni a cenar sola en un bar,
ni a buscar siempre en el suelo
tus pies desnudos
y descalzar luego los míos
en un verso, en estrofa,
letra, palabra o cuento,
romance o soneto.
No me voy a acostumbrar a ti,
lo sé,
y menos si ya no traes la cena.

Hasta los...

2008-07-25T03:20:00.000-07:00

Si tubiera que escribir un libro hoy posiblemente lo titularía: hasta los huevos de los lentitos, a tomar pol culo con el bicing o simplemente: Tómame el pelo una vez más, señor presidente. Hablando de presidente... hay una montada en mi escalera de narices! El motivo del agravio es la utilización desmesurada del ascensor por los vecinos del tercer, cuarto y quinto piso (primero y segundo suelen ir a pie), hecho que provoca la ira entre infortunados a los que su habitación, da al patio de la escalera ( véase una presente ) . Y es que la gente protesta por nada y se fastidia por todo. Por si acaso no escribiré ningún libro hoy, y tampoco me lamentaré esta madrugada, cuando me despierten los taconeos matutinos de la guarra del tercero. Será fruto de mi condición iberico-católica ( reprímete y sufre en la cruz mamón) o qué sé yo!

Miradas

2008-07-20T06:53:00.000-07:00

Se cruzan, se van, vuelven:
¡MIRADAS!
Serenas, francas, calmadas,
precisas y deseadas.
Se buscan, se encuentran, ven.
Directas y delicadas,
tristes, tiernas y saladas,
confusas y despiadadas:
¡MIRADAS!
Se mezclan, se evaden, huyen.
Hirientes o perturbadas,
sucias, mezquinas o soeces,
burlescas o vacilantes:
¡MIRADAS!
Se dicen, sueñan, presumen.
Veloces y desbocadas
se clavan en mis retinas:
¡Preciosas son tus pupilas
que lloran y luego callan!
Caprichosas, descaradas,
eternas y enamoradas...
¡te leo cien mil MIRADAS!

Cagadas Reales -

2008-07-20T06:50:00.000-07:00

Era pues el día de la boda

Y todo estaba meticulosamente preparado,

Un vestido bien bordado

Con una larga tela que le hacía de cola.

Y con una sonrisa permanente

Se burlaba de la población

Sin sentido y sin razón

Y con un andar prepotente.

No era para menos su alegría,

Llamémosle satisfacción.

Sería mandataria de la nación

Con premeditación y alevosía.

Nada pintaba el príncipe Enrique

En la organización del evento,

No era más que puro cuento,

Déjame pues que te explique

Una historia divertida

Que es la que sucedió

El día que Patricia se casó

Con el hombre de su vida.

Era la noche de bodas,

Ya eran marido y mujer.

Él impaciente se la quería meter

Y ella le decía:-sin prisa Enrique, no me jodas!

Y sucedió cuando estaban en la habitación

Que el príncipe sintió que se cagaba,

Y ella que tiernamente lo miraba,

Y él que no podía más con el apretón.

Si voy ahora al baño, -pensó-

Con todo lo que he comido

Puedo echar el mayor vertido

Que nunca un príncipe cagó.

Y si caigo en la desgracia

Y Patricia va al baño después

Yo no puedo negarle lo que es

Que joder! Oler, eso olería…

Siéntate y piensa principito

De eso sabes un montón

Que te han dado educación

Y en la materia eres erudito.

Reina mía, al baño no deberías ir?

No sé, desmaquillarte, perfumarte,

Desvestirte y arreglarte

Para que podamos proseguir?

Así –pensó- si va ella primero

Y luego echo yo la excreción

No habrá pestilencia ni razón…

Me quito el sombrero!

Ay...mi amado y mi querido

No os quiero hacer esperar

Si ya estando en el altar

Me tocabas con delito.

Vaya tela la plebeya,

Y ahora yo que voy a hacer

Que no se lo puedo hacer saber

A ver quien coño lo remedia!

Y así fue en el lecho nupcial

Que Patricia se retorcía

Pues de ninguna manera comprendía

El porqué se negaba al gran placer carnal.

¿Te ocurre algo querido Enrique?

O es que no me vas a amar,

Escucha, nos acabamos de casar,

No dejes más que te suplique!

Reina de mi corazón

Es mi deber estar en todo

Y es cuestión de protocolo

Requerir una buena preparación.

Yo es que tengo un calentón

Y más no puedo esperar

Que no me puedo concentrar

Con este repentino subidón.

Ven acá, tócame un pecho

Y empecemos con lo nuestro

Quítame todo lo puesto

Deja ya de hacerte el estrecho!

No se como darte una explicación

Y es que con cautela debo actuar

Deja pues que me vaya a asear

Y luego nos damos un revolcón.

Si es este tu deseo

No te debes demorar

Que yo no puedo esperar

Y en tus ojos lo que leo

Es que me quieres amar

O no era eso lo que decías…

No será que me mentías

Ese día en alta mar

Ese día en que pedías

Resignado en tu azar

Cansado de suplicar

Casarte con quien querías.

No será eso una pantomima,

No serás tu maricón,

No me des un sofocón,

Ven y sube mi autoestima!

No es cosa de sodomía,

(si bien es algo anal)

Que no hay mayor deseo carnal

Diez minutos y eres mía.

Sea así pues tu voluntad,

Ve al baño y acicálate,

Y cuando estés prepárate

Voy a dártelo todo, majestad !

Clock

2008-07-17T16:45:00.000-07:00

El son del reloj antiguo
está taladrando el tiempo.
Cesó el viejo rasquear
de un pobre poeta enfermo
que el tiempo quería acallar
esculpiendo en su epitafio:
¡Me queda tanto por andar!
y hoy me siento tan cansado...
De otros días mi recuerdo
ya no puede silenciar,
sé que tu hora está al llegar,
¡Déjame parar el tiempo!

19/01/06

Romance del Hombre Invisible.

2008-07-17T16:30:00.000-07:00

Había un rostro anónimo cruzando
en el crepúsculo de la mañana
la penumbra de una sombra sin sombrero
que iluminaba una figura sin rostro
de un hombre en mañana de agosto,
cuando el vino teñía de nostalgia
la tinta roja de todas las cosas.

Había un libro infantil en mi sueño
dónde sonaban siempre canciones mías,
más al volver sus hojas encontraba
la angustia muerta del amor risueño
de frías burlas, huecas y soeces
en tribunal de jueces olvidados,
ajenos al placer, sordos al daño.

Yacía en mi memoria la piedad sincera
que danzando otra vez radiante y bella
obsequiaba con esa edad primera
dónde aún venturaban cristalinas
los manantiales de todas las fuentes
a la turbia luz del estival ocaso
que triste penetraba paso a paso.

Oh! bien mío, se alargan ya tus tardes,
se secan las gotas del freso rocío,
se deshojan tus hojas y mueren hermosas;
se van para siempre tus verdes colores.
Y sangrientas se marchitan las rosas:
la noche ha escondido sus claros diamantes.
En el cielo hay estrellas que son flores,

y también hay estrellas que son almas
que se mustian y apagan
cuando la luz del cielo da a los ojos
soberana verdad de viejas horas
dónde se tejen pasado y pensamiento
en la augusta calma de mejores días,
que serían aquellos que nunca existieron.

Porqué tu eras el hombre invisible.

Terra de fang.

2008-07-16T15:49:00.000-07:00

Per seguir prop de la terra
m'he atrapat en el ciment;
no em separo de la ploma
i em torturo en tot moment:

- Que som cegues les persones...?
Deu ser això, que no hi veiem...
Obeim als qui executen
tot allò que ens callem,

tic-tac, tic-tac, tic-tac, TIC.

Cent deu arbres per segon,
terra d'asfalt, que ençà fou
terra de fang, cucs de seda.
Havíem de canviar el món,
i el que hem fet no val la pena.

Nit en blanc.

2008-07-02T07:09:00.000-07:00

Nits en blanc. Blanques i fosques
taques de tinta. Paraules.
Pensaments, imatges, somnis
impossibles. Cops de pelvis.
Gemecs. Finestres tancades.

Suspirs
Suspirs

Nits en blanc, blanques i fosques.
Taques de tinta: paraules...

2008-06-22T08:32:00.000-07:00

Camins, petjades.
I un far al port
fa que s'apaga;
de matinada,
quan desperta la ciutat
s'esvaeix tota la màgia,
sobre el ciment,
forrat d'asfalt.

CUATRE I EL "CABO"

2008-06-15T06:11:00.000-07:00

Tatuadors i tatuats. Organitzadors i desorganitzats. Bé a ser tot plegat la filosofia de la diferencia entre dormir i estar dormit (versió catalana del "joder o estar jodido"). Pintar les paraules del fracàs no és mai tasca fàcil, i molt menys quan n'és un mateix el beneficiari del detriment (vegi's: Posició d'un planeta en el signe oposat a la seva casa) alié. El "cabo" i els seus cuatre "soldados rasos" van ser abduits pels càntics ploraners d'una princeseta al menjador d'un àtic, cinquè pis sense ascensor. Vés quina gràcia, i pels cafès i els postres, fets amb retard; i per la "cheff machine", una evolució total de la tecnologia moderna que és capaç de preparar des d'unes llenties, a un bistec al pebre verd. Tot barrejant-ne els ingredients dintre del recipient de la màquina. Total. I total que es va fer tard, i vés a buscar la moto (que a Barna si no tens moto no en tens), i ara agafa el cotxe, i enfila cap a "Varadero la Sal". I ara no em facis dir si va resultar que allí no hi havia ningú de la multitud de generales convocados per culpa del retard de dues hores, o si va ser perquè el cabo va citar al personal en un local massa íntim, o si va ser perquè el xiringuito "la sal" no tenia res a veure amb aquell local, ni de fet ni de localització. O si va ser perquè, com diu una bona amiga meva: Si en cuatre anys no et vas interessar per poc més que poc de la seva vida, ara perquè havies de perdre un dissabte relacionan-te amb ells?. Sigui pel que sigui, va resultar ser un fracàs. Però això sí, les cuatre i el cabo van fer un bon "xafardeo", i se'n van adonar de coses com: no et fiis mai d'un professor. Pot resultar no tenir ni el títol, i acabar sent un "borrachín" empedernit, dels de barra de bar cutril. O com que pots enamorar-te d'un professor, casar-t'hi i tenir cuatre fills. I alguns cotilleos més concrets, que si no els saps i els voldries saber, doncs haver vingut, joder!

Desig

2008-06-04T15:09:00.000-07:00

volia vull volia
tancar els ulls
perdre'm tota la vida
volia vull volia
tant se val el que volia

Mes Noia.

2008-06-03T14:43:00.000-07:00

“ Són tres, els nostres cossos. Dèbils es desfan amb l’aigua i es cremen amb el foc.
Són tres els nostres noms, s’inspiren en els records.
Som tres, nosaltres, i caminem des de vés a saber quan.”

La Noia del Mugró va deixar picar les claus a la tauleta. Era d’hora i encara no havia arribat ningú. Les portes estaven obertes i les habitacions buides. El cel rogent anunciava pluja, i feia vent. Va desenfundar-se el tratje diplomàtic de ratlles, i va deixar perdre uns segons d’ingravidessa submergint la cara en el coixí del llit. Tot seguit va allargar el braç fins la tauleta de nit, d’on hi va agafar un llibre; acte seguit va obrir el calaixet a on hi guardava els cigarrets aromatitzats. Es disposava a encendre’n un quan s’adonà que de la manera que estava estirada al damunt del llit, el més probable fora que es xinés la camisa amb la cendra, així que se la tregué. Va entreobrir la finestra i va recolzar el cendrer sobre la panxa núa. L’aire esmicolat es colava pels seus conductes galactòfors. I llavors va succeïr que el va veure. Era llarg, gruixut i negre. Ben bé mediria un centímetre. Un pèl a la tetaaa! Déu meu, això era pitjor que descobrir la primera cana! Se’l va mirar una estona, el va tocar i retocar amb desidia i fàstig, després amb curiositat: - Com podia haver crescut allò allà sense que la Noia ho hagués detectat, posem-ne al matí, dutxant-se? Hauria crescut en unes hores? Li hauria passat desapercebut? I, més important encara, el tindria potser des de l’altra nit quan, ja estant al llit, l’Home del Barret, va inventar-se una excusa al modus de: - Je suís desolé, i va marxar sense ni dir “ciao!”?
En aquell precís moment va sentir el clec d’unes claus a la tauleta. Quan se’n va voler adona,r la Noia que escrivia i escrivia estava palplantada al seu davant. Ella, és obvi, va tapar-se la teta amb la mà.
-Què fas?, què hi amagués allí? –va preguntar insistidament la Noia que escrivia i escrivia.
-Què què faig? Què collons vols que faci? Doncs tapar-me un pèl de la teta!
-J…, jjj…. – va qüasi somriure ella, incrédula suposo, i es va asseure al balancí de la terrassa a escriure la història de la Noia del Mugró.

Merda.

2008-06-01T16:01:00.000-07:00

Perquè m'entengueu:
que el qui es posa el dit al cul,
després li fa olor de merda.
Perquè m'entengueu:
La copa mig buida,
o la copa mig plena?

Cambrer

2008-05-29T15:39:00.000-07:00

Ahhh!!! No sé el que vull,
ni si tinc algún desig
més enllà de somiar. Ahhh!!!,
ara sí, ara no,
i uns esquemes ben marcats:
Normes,
Només normes aquí i allà:
Ahhh!!!
A la merda! a la merda tot plegat!
a prendre pel cul la mètrica,
a cagar a la via amb els principis,
amb els nusos i el desenllaç,
si pot ser, possi-m'el ben carregat,
cambrer!

Cuadre

2008-05-27T10:58:00.000-07:00

Estirat sobre l’asfalt de la carretera,
fixo la mirada en el cel infinit
Iitracto de dibuixar d’alguna manera
l’últim cuadre, el de l’oblit.

Deixo refredar la sang a la boca,
en un lleuger suspir passa la vida;
la sang que envolta, i el tacte que toca
i perfila l’eternitat en la ferida.

Memoritzo l’ultima imatge del record,
el guardo en un lloc calid,tendre i blau
on un dia hi vaig deixar un tresor;

L’ultima mirada me’n dona la clau.
I al final d’aquest darrer respir
sento neixer la vida que em dona la mort

Estrambot

2008-05-25T13:22:00.001-07:00

Ja sé el que és un sonet
de mètrica perfecte.
Els versos són de set,
el jo n’és el subjecte.

La rima consonant,
la estètica indiscreta,
el temps en un instant
i jo que escric distreta.

Segona part: tercet.
Són tres versos de rima,
en aquest cas, en -et.

Al fi sol faltar poc,
i es fa sempre el que es pot,
i si el que és que sóc

resulta ser un sonet,
li posaré de nom : "estrambot".

Sense comentaris, i sense titol.

2008-05-23T19:03:00.000-07:00

Aunque se trate de una simple correlacion de hechos. No es curioso que mis recuerdos desechen unas conversaciones y al cabo del tiempo, sin más, mis sueños reproduzcan los mismos conocimientos en entramados y escenarios completamente distintos? Es mi mente la que busca a conciencia, o la representación se escoje de forma aleatoria? Huevo o gallina?

Confessions on a smoke flop.

2008-05-23T18:46:00.000-07:00

Idiotitzada davant d'una societat que otorga i calla. Simplement idiotitzada em quedo en un racó, atónita davant el panorama. PANORAMA, circumstàncies...Calla i otorga. Jo també callo i otorgo. No té sentit. No té remei. Accepto. Jugo. Guanyo i perdo, i en l'instant del passar d'un instant, sempre em quedo idiotitzada.

Toc - toc

2008-05-23T18:43:00.001-07:00

- Ets aquí?
- Sí, hi sóc.
- Hi ets?
- Sí, sóc aquí.
- Toc, toc...
- Qui és?
- Sóc jo.
-Ah.. ejemmm Jo...
- Sí, i tu qui ets?
- Bé, jo també, ehem... jo també sóc jo.

Enrere

2008-05-21T16:02:00.000-07:00

Poder mirar enrere.
Mirar enrere i veure
que si m’he fet gran
és que ja puc mirar enrere;
i repeteixo que oblido,
que construeixo i derribo
paraules de mentida
sobre un motlle fet de tinta.

GOYTISOLO

2008-05-20T10:00:00.001-07:00

Yo recuerdo tus ojos
cuando decías aire
porqué el cielo venteaba en tus pupilas
yo recuerdo tus manos,
hace frío
arropándome al lecho
como trozos de hielo enamorado.
La luz era contigo
más clara,
la alegría en tu boca era tu boca
y el jardín era sombra porqué cuando decías
jugad en el jardín
nos cubrías de un tenue perfume de enramada

Tarda.

2008-05-01T19:01:00.000-07:00

Herba seca, Vent.
Cabells despentinats,
núbols de gris
en forma d'edificis blancs.
Colilles recollides sobre l'asfalt,
conductors novells
i policies locals:
Velocitats controlades per radars.
Tic-tac: Temps màxim autoritzat;

tic-tac, tic-tac...

provisional

2008-03-31T13:41:00.000-07:00

- IV -

. Stop. Stop.

…………………………………………

Jo soc

2008-02-02T16:37:00.000-08:00

qui s'amaga rere l'excusa
de la ironia afable,
qui observa pacient, qui fou i qui busca
la musa que desapareix a l'acte.

d'una nit poc estrellada.

2008-01-27T15:30:00.000-08:00

Ets el viu record d'algú a qui no conec encara,
ets aquella estrofa que mai s'acaba,
ets el pas ferm i segur,
ets tu, ets tu..

Jo soc...

2008-01-15T13:45:00.000-08:00

... la mirada retrospectiva
del sol a trenc de l'alba,
jo sóc qui escriu per no gastar saliva,
jo sóc l'ànima que ja no es salva...

TOT QUEDA IGUAL

2007-12-15T08:59:00.000-08:00

Busco una llum, busco un color, camino sense direcció, el carrer és fosc, m'en vaig de tort, avui no em sento un triumfador, espero que et vagi tot bé, ja ens trobarem allà al infern i ens enriurem del que vam ser...
No sé quants cops m'haurè d'entrebancar, no sé si tornarè mai al teu costat, nomès sé que quan provo de canviar TOT queda igual!!!

M'aixacarè d'aquest racò, m'escaparè de la pared, als meus records calarè foc quan trobarè algun un bar obert, vull perd el nord, vull estar boig, beurem un riu sencer d'alcohol, vull cridar al cel que ja no hi sóc...
No sé si això és l'inici del final, no sé si estic despert o estic somiant, nomès sé que quan provo de canviar TOT queda igual!!!

La Noia del Mugro (part indefinida)

2007-11-26T14:59:00.000-08:00

Cert tipus d'aire esmicolat s'escolava per la ranura de la finestra. La Noia del Mugró no va trigar en percebre'l en forma de calfreds que desembocàven en els seus conductes galactòfors, és a dir: mugrons.. Per aliviar-ne el dolor, va pensar que se'l lleparia una estona, total, era el mugró esquerra. Però no va poder, i aquest fet la torturà de tal manera que tocaven les 3 de la matinada i seguia desperta, inmòvil com el xandall del suposat home negre. I llavors va fer l'única cosa que podia fer: Anar a veure al doctor Estivill Wander...:
- Hola doctor, sé que vosté és una eminència, i és per això que el vinc a veure. Veurà, el fet és que bla, bla, bla... i he pensat que potser, el fet de que no pugui llepar-me el mugró, i li repeteixo que es tracta d'una pràctica que vinc desenvolupant els darrers deu anys, pot ser degut a que...bé, a que se m'hagin caigut els pits.
- Deixa que ho examini.Mmm, aha...mmm..."so pey", aha.. mmm...
- Com que aha, uhu??? So pey? què vol dir amb això de "so pey", eh?- va dir mentre recordava a aquella panda de fumats que la nit anterior s'asseien al seu costat a la mundialment famosa tasca Gao. No paraven de dir-se entre ells això que ara repetia el doctor, i que ella ni va entendre ni entenia: So pey.
- Com?
- Per què diu so pey, què vol dir pey, ehhh?
- Pey, doncs vol dir pey, que ha de voler dir.- va respondre ell mentre es pessigava el braç.- Obre la boca.
- Ahhhhhhh!!!- va cridar la Noia, pensant que potser necessitaria altre tipus de tractament.
- Mira Noia, no se t'han caigut els pits més de mig mil.límetre; el que passa, el perquè no pots llepar-te el mugaró, és perquè et falta un troç de llengua.
- Com??? Com que em falta...? Com pot ser que em falti...?
- Te l'hauràs mossegada.
La Noia del Mugró va cordar-se ràpidament la camisa, va voleiar el bolso fins recolzar-lo a l'esquena i es va mossegar la llengua, per no dir-li el que pensava.

Arrutinament

2007-11-13T09:42:00.000-08:00

La vida transcorria en aquells temps entre els compassos de rutines perfectament còmodes: despertador, dutxa, bocata mentre em loggineava a a decenes de màquines: que si el Bloomberg (mossegada), el SIBE, el caché, l'easy trade (tres mossegades almenys...)... I després feina, stress, hores que passaven en el transcurs d'uns pocs minuts.Pasta, coles, cafès, un pitillo i sant tornem-hi! Riures, bromes i sustos pels passadissos (amb 2 "esses"?), com sempre. A la tarda passeig, canyetes i sofà, sopar i dormir. Rutines perfectament còmodes que quebraven tots els caps de setmana convertits en sopars, copes i festes... Hàbits perfectament definits, i costums noves que s'hi anàven afegint, i que passaven a ser part de la rutina, de la meva rutina, com ara aquesta que tinc, d'escriure en aquest blog.

Dixit

2007-10-30T03:53:00.000-07:00

" It's not that I am smart, it's just that I stay with problems longer "

Esforç, accio d'esforçar-se i llei del minim esforç.

2007-10-28T12:57:00.000-07:00

L'esforç és la força per unitat de superfície aplicada a un cos. Vegi's així que, quan aixeques un pes estàs aplicant una força. D'aquí ve la paraula i d'aquí es trasllada a un altre plà, en quant la paraula força es converteix en esforça passa a jugar en una altra lliga. Deixem de parlar d'una força mesurable per les variables dels patrons en els que divergueix la nostra realitat experimentada, i comencem a parlar d'un fet intangible, d'un esforç que sens dubte comporta una força compensadora, com si fos una gravetat no mesurable. L'esforç existeix en tot moment, constantment fem esforços: per mantenir-nos desperts, per adormir-nos, per caminar, escoltar, riure, compendre, decidir, renunciar. Esforçar-se en aquests casos consisteix en desplegar tota la força moral a vèncer una resistència. I resistència s'entén com a la força que s'oposa a l'acció d'una altra. Tot plegat no resulta difícil d'adonar-se que és una rallada del quince això, i és curiós que els propis conceptes que em rallen (força, esforç, esforçar-se), es defineixen els uns als altres amb ells mateixos. Ho trobo en general bastant sectari, no sé si m'entens.. En tot això però, no hi ha volta de full, les coses són com són, i a segons quines alçades un ja no pot ni tant sols pretendre canviar-les, però collons, que no sigui jo capaç de treure'n l'aigua clara del perquè de l'esforçar-se em té, francament preocupada. - Doctor, sap que mai li he demanat res, però no podria vosté receptar-me qualsevulla substància que m'abstregui d'aquestes cabilacions i em permeti esforçar-me?

Fragment de " El perquè de tot plegat"

Segon dia.

2007-10-23T14:30:00.000-07:00

He tornat a ser el síndrome de mí mateixa, he tornat a ser jo avui, a classe. Classes... Déu meu! els pupitres, projectors, moquetes... (potser un pèl modern en comparació amb les époques viscudes, però no oblidem que Lady Night va estudiar a les escoles internacionals més prestigioses i això, és clar, li transferia cert títol de credibilitat.) Tornava a ser una nena i aprenia coses, he aprés coses, coses que en realitat no són pas indispensables pel transcurs de la vida, doncs ben coses ho són apart de bàsicament les primeres escales de la famosa pirámide de necessitats de Maslow... hihii... a tants de nosaltres ens sona aquest nom... i en canvi, canviaria quelcom si no el coneixessim? Doncs ara que ho dic, no, res no canviaria. Així, un cop reafirmada la meva postura, he de confessar que durant un instant he mirat enrera i a la contemplació d'uns nens, que corrien rere pilotes i feien sorra al pati, he hagut de tapar-me la cara per tal que ningú veiés com inevitablement la llagrimeta es desprenía pel meu rostre.

Viure en el mon real es per desgraciats.

2007-10-22T12:53:00.000-07:00

1. Callejeando.

Que es pot fer un diumenge en què: a) No tens "pasta". Bé, mentida, tens 3 euros per tabac. b) No tens "xurri" c) a i b.
I la veritat és que em va fotre veure que inclús els putos diumenges les botigues obren! però què és això? Bufff... quin bajón donàven aquells pastissos de xocolata...
I sense xurri... aii... deixa que faci una calada...

Donada aquesta situació: a) T'ensorres en el sofà a veure el peliculón d'antena 3, per dir-ne algún. b) T'acabes l'ampolla de vodka i mentrestant et prepares un cigarret aromatitzat per empendre el camí del callejeo. Doncs la Tina, mm... bé la sweleen a aquelles voltes, i jo, preferim la opció b.
Buscàvem malos, malosos...

No m'agrada.

2007-10-16T18:06:00.000-07:00

No m'agraden els diners i no m'agraden les mentides. No m'agrada matinar. No m'agrada perdre el respecte, ni desconfiar, ni m'agrada la gent que pensa el que ha de fer. No m'agrada la gent que manipula. No m'agrada el plàstic, ni m'agraden els crits. No m'agraden les presses, i sovint en tinc. No m'agraden els conceptes, ni m'agrada la política, ni la religió. No m'agraden les persones que escriuen per guanyar diners. No m'agrada la fórmula 1. No m'agraden els principis quan no es tenen i es diuen. No m'agrada l'odi ni els qui odien; tampoc els qui estimen alguna cosa amb egoísme. No m'agraden les coses que es venen. No m'agrada veure'm la mirada trista, ni m'agraden els tristos. No m'agrada el color gris. No m'agraden les serps; en general cap reptil. No m'agrada arrosegar-me, creu-me que no ho faig. Ni m'agraden els qui s'agenollen. No m'agraden les disputes. No m'agrada saber que ara hi sóc, però que potser després, no hi seré.

M'agrada!

2007-10-15T15:12:00.000-07:00

M'agrada el blau, i la calidessa del café recén fet. M'agrada la olor de l'herba humida, no em cansaré de repetir-ho. M'agraden les sorpreses, els jocs, i m'agraden els reptes: M'agrada que em facis aquesta pregunta! M'agrada el pà amb tomàquet, i el pop, el rock, el jazz. M'agrada Mozzart i m'agrada David Guetta. M'agraden les instantàneas. M'agrada la gent, m'agrada la meva gent, m'agraden els meus companys de trajecte. M'agrades tu i m'agrada que t'agradi. M'agrada embrutar-me, saltar sobre un bassal d'aigua després de la pluja. M'agraden els animals. M'agraden els gossos, i els dofins, i les balenes, i els lleons i tigres de bengala. M'agraden els micos i m'agrada riure. M'agrada mirar el cel quan no sé que mirar. M'agrada compartir, i estimar. M'agrada que m'estimin. M'agrada la primavera, i les les vesprades de tardor. M'agraden les diferències. M'agrada la llibertat: m'agraden els dissabtes. M'agrada, i com m'agrada la lluna quan somriu!

( i tu, tu sí que m'agrades!) - 31-08-08

Avui, dimarts...

2007-10-09T11:24:00.000-07:00

Dino a les tres i sopo a les set i mitja. És dimarts, un d'aquells dimarts d'aspirina en mà, tele i molt, molt de sofà. Un dimarts de posar rentadores, un dimarts de banys aromatitzats, un dimarts de còmodes novel.les entre els llençols. Un dimarts de tardor que s'evapora amb la última calada del cigarret que deixo consumir lentament al cendrer, sobre la taula, al costat del sopar.

Una estrella de mar, madre!

2007-10-07T12:30:00.000-07:00

" Era una estrella de mar, madre,
y yo escudriñando arriba el cielo.
Me adentré en el azul oscuro
y tú,
en la arena de la playa dormías.
Era una estrella de mar
que dormía en la arena,
que soñaba en la playa.
Una estrella de mar, madre!
Y yo la buscaba en el cielo..."

Trilogía de Mar- Luís Tamargo.

CEI 2007 - Concurs d'Entreteniment Internautic.

2007-10-07T08:02:00.000-07:00

Bé, el passat dissabte 6 d'octubre, a la localitat de Badalona, bocata y copa en mano, es va celebrar l'entrega dels premis primavera-estiu de l'esmentat concurs. La velada s'inaugurava sota el càlid (eh, Núria?) mantell otoñal. Aquí us transcric el discurs de la premiada. Srta. Forns, ole, ole i olé!

" Estimats amics/gues,

Es per a mí una profunda satisfacció poder rebre aquest premi tant afèrrimament disputat. Ha estat una tasca difícil la d'entretenir-vos aquesta passada temporada, i em provoca unes sensacions indescriptibles haver-ho aconseguit tot i la dura competència. Bé, no exactament dura, però existent si més no...o... present de tant en tant, vaja...
La veritat és que la majoria de vosaltres no n'heu fotut ni puto cas del concurs. L'Olga, per exemple, ha escrit dues vegades, i això ni califica com a participacicó al concurs. Per no parlar de l'Anaïs i en Carlos, que crec que ni sabien de l'existència de tal.
La Puig ha fet incursions importants i interessants, però també poc numeroses. I la Vero, doncs no s'ha molestat ni a venir avui, així que amb això us ho dic tot. La Tina ha estat doncs, la única competència digne que he tingut, però en un concurs com aquest no ha de ser cosa de dos. Amb això el que vull dir és ue tenim a una senyoreta que es trenca les banyes per tenir-nos a tots units i divertits, i alguns de vosaltres us ho preneu a la lleugera, i senyors, això no pot ser. Hem de valorar més l'esforç que representa tenir-nos a tots juntets aquí avui (ole, ole i ole Núria, eheheh). Així doncs, espero que a la propera edició de la CEI tingueu una participació més abundant i la competència sigui interessant. I no em voldria despedir sense demanar-vos a tots que us aixequeu i fem un brindis per la organitzadora de tot plegat. sierra ets un crack!"

Ahaha! merci per lo de crack, la veritat és que el sopar va ser de lo més selecte i el espanyol reguetonià, lo más. El titus like ever, dóna baixón al principi, però després li agafes el gust. I si no li pregunteu a la Tina, que despedia la nit amb un a frase de les que són sentències: "Esta noche no he follado porque no he querido y eso ya es, en cierta medida follar."

Per si no hi soc a temps

2007-10-05T20:05:00.000-07:00

Fixo els ulls en algun mapa que ha esborrat el teu rostre.
Dibuixo les paraules que s'amaguen rere el vent,
i suspiro pels records que en algún moment
han captivat el meu cor sensible, dócil i noble.
En algún racó del món t'he cregut i t'he estimat.
En algún instant el temps ha gemegat el teu nom,
i he somiat el contorn de les carícies del teu son,
allà on es confonen veritat, mentida i realitat.
He aturat el present en algún conte inacabat.
desapercebut entre els teus ulls i la matinada:
Si pogués ressucitar les rialles que he enterrat
tu fores el meu vers i jo estaria enamorada.
Al matí s'esborren les rimes que ja han caducat,
en un glop, en una mirada perduda, perduda...

Dijous.

2007-10-04T12:10:00.000-07:00

Una tarda de tardor, gris el cel ennuvolat,
fosca i negra la nit sense el mantell de les estrelles.
Seguirán les meves passes trepitjant a les teves,
intermitents contorns de pluja que eixuga l'asfalt.
Una nit de matinada caminaré descalça,
perseguint suspirs, records. Perseguint falses paraules,
falsos sons, il.lussions d'algunes vides ja passades.
Tocaré el cel amb la llengüa, fonent-se els ulls a l'alba.
Un dijous de sorra humida dibuixaré ninots
de pedra amb el traç de la llum, i el contorn de la lluna.
Allà a la línia de l'infinit on ressonen llamps
sobre un paraigües de negre, obert sota la pluja
absorta per la música que al compàs dels teus sons
es mulla sota el sol que escalfa, el sol que despulla.

Falses paraules I

2007-10-04T11:14:00.000-07:00

- Hola Pedra! - vaig dir-li dirigint-me a ella sense saber ben bé perquè-.
- ...Hola! - va respondre'm ella a sorpresa meva. Es va fer llavors el silenci de la ment, mentre la mirada buscava algún ésser o aparell parlant que hagués pogut respondre. No n'hi havia cap, cap persona, cap altaveu, cap telèfon móbil mal apagat, cap ocell parlanxí volant... Vaig mirar altra cop la pedra, detingudament, a la palma de la mà. Era una pedra preciosa, que s'havia tornat de negre a blanc, tant sols al tacte insistit de les meves mans. El seu pes era còmode, i les seves curbatures agradables.
- Ets tu, pedra? Ets tu qui m'ha dit hola?
-No t'extranys tant.- va respondre'm inmediatament. I ara serà que les pedres parlen, o que és aquesta una pedra especial. Tenia tantes coses a preguntar-li. Concedia desitjos? Tenía algún tipus de poder? O potser i millor encara... sabria ella el perquè de tot plegat? No sabia per on començar, i vaig començar pel principi:

- Com que no m'extrany? Ets una pedra, i parles? Uff, uff... això em supera! quan fa que saps parlar? com és que saps parlar? otes les pedres parlen o només tu? Ai... Ets una pedra o t'han convertit en pedra? Necessites ajut? Què vols? Collons! per què collons em parles?
- Bé, et parlo perquè tu m'has parlat. M'acabes de dir hola, no?
- Sí, bé, però molta gent parla amb les parets i aquestes no els responen.
- Totes les pedres parlem. També les parets. Però fa falta que algú vulgui parlar amb elles. Això no succeeix gairebé mai. Cap persona pensa mai seriosament en la possibilitat de comunicar-se verbalment amb la matèria morta. Seria per a ells un absurd, però nosaltres no som matèria morta, les paraules, les paraules són falses, sempre diuen el que saben, i en el fons, només coneixen la seva mentida, la seva creació. Però aquest cigarret que t'has fumat abans, tan ben aromatitzat, t'ha fet creure el que volies creure, i quan m'has dit "Hola pedra", has despertat la meva paraula.

Es va fer el silenci. Jo no sabia que dir, i ella ja estava callada. Amb certa flaquessa de cames i en el silenci, jo la observava encara sobre el meu palmell que tremolava, com una fulla al vent. D'un d'aquests tremolors la pedra va caure al terra, i rodolant es va colar per un forat que hi havia al terra, molt estret, i que traspassava una valla d'uns dos metres d'alçada. Rodolava la pedra ara ja lluny de l'asfalt, sobre la herba humida del nou terreny al que s'havia colat. Jo la mirava tota compulgida: Havia de recuperar-la. Merda! entrava a treballar en cinc minuts, i no sabia com carall accedir a la parcel.la!

Calades.

2007-10-02T10:37:00.000-07:00

" Ella s'acostava el cigarret als llavis. Era de filtre llarg i blanc, com a les pel.lícules de gàngsters i cabareteres de barra. I just quan es disposava a demanar-li al cambrer una copa, ell interferí, sobtadament aparegut d'algún lloc extrany i llunyà al que es trobàven. Ell bromejava, i ella somreia i es perdia dintre les seves pupil.les dilatades... es fonien les bombolles al gust de les abraçades, i el rere-sabor en els petons, de certa beguda refinada. Així ell i ella es feren sincers, en la foscor de les paraules, en un balcó de sostre malva. A cuatre cantonades de les Rambles la lluna els treia la llengüa, i jo suspirava una última calada...
"
Fragment de "Jo no sóc jo"

Una historia de copes buides.

2007-10-01T09:50:00.000-07:00

-Ah coño!, estás en casa! - em diu l'Emília sempre que l'enganxo robant.
I que ja ho sé Emília, que tens moltes boques per mentindre (mentir+mantenir), roba'm les joyes,
obre la caixa forta, endute'n els diners, però no te m'aixuguis els morros a la cortina del menjador Emília,
a les copes Don None no t'hi acostis Emília, collons...que al final et fotré fora...
-Er vierne no bengo que vi a ve a la familia, ar puebblo.
Sempre que va al "pueblo" em porta empanada gallega, i tot i que normalment està passada de tres
dies, sucada a la llet té tots els gustos...
-Claro mujer, ya me acordaba- i mentre li allargo un feix de bitllets anticipats penso que les copes,
millor les guardaré a la nevera del celler.

En el tinter

2007-09-28T16:33:00.000-07:00

En el meu tinter hi ha lletres que la meva ploma mai ha sabut escriure. Sota el mantell de les estrelles, traço línies entre els astres i dibuixo somriures de paper a ninots de plastilina, que moldejo al meu gust, com sempre en un full blanc. Una pincell incapaç d'escollir una linia. Ja fa molts anys que escriu, i al tinter, al seu tinter hi queda molt poca tinta. Com si el present fós el futur, i aquest se'l mengés el passat..T'he dit mai que t'estimo? T'ESTIMO. T'estimo perquè tens por, t'estimo perquè em fas plorar i riure, t'estimo perquè saps somriure!

Una història "made at Forns"

2007-09-28T00:04:00.001-07:00

"De tant en tant, la lluna em treu la llengua. I jo li giro l'esquena,
enmurriada.
- No t'enfadis dona, ho faig per animar-te, em diu condescendent.
- No m'enfado lluna, però agraïria més comprensió per part teva. És tant poc intuitiva, a vegades...però jo l'estimo, per totes les històries
que m'escolta i em somriu."

2007-09-26T12:28:00.000-07:00

No podia acabar la nit d'una altra manera que a la tassa del wàter, doncs era evident, que aquell formatge de cabra que va engulir sencer i envolicat en un mantell de melmelada fresca, no podia sentar-li de cap manera bé. Però és clar, després del cigarret aromatitzat, cualsevol es resistia als plaers d'aquell menjar exquisit. Doncs bé tal i com ens relata la mateixa Lady Night que contava les més belles fàbules de les "Mil i una Nits", va ser a voltes de les cinc de la matinada que li entraren certes ganes irrevocables, bé, d'anar a cagar. I ja se sap que a aquestes hores tempranes, hi ha gent que no es pot aguantar el son. I així s'adormia, la noia que la nit anterior havia estat lady, a sobre d'una tassa de wàter de dubtosa prodedència, amb el cap recolzat sobre les rajoles verdes, suspirant, a voltes pel son, a voltes pel crit de llibertat de les seves forces més oprimides. Explosionaven així els pets sobre les seves nalgues, de manera tant asquerosa com escandalosa. Volia no fer remor, i de cop, ja estava somiant...

Deixa'm espai.

2007-09-25T10:33:00.000-07:00

En l'espai infinit un estel hi navega a la deriva. Se sent perdut, no té guía... I el perquè de tot plegat el guarda en el seu llibre de flames de color vermell tomàquet, que es desintegra en una mossegada, que es perd i que s'amaga, rere un índex bursátil tenyit en la seva pròpia textura il.lussòria.
En l'espai infinit els somnis viatgen dins de les motxilles de les ànimes perdudes que perden temps i comparteixen utopies quan les paraules més primitives afloren en forma d'imprevisibles gemecs.
En l'espai infinit em perdo entre els colors més bonics i, navego a la deriva...

CONCURS: El perquè de tot plegat.

2007-09-25T03:41:00.000-07:00

Aha!! Per fi s'inicia el concurs de relats: "El perquè de tot plegat". Les bases són molt senzilles: Heu d'escriure qualsevol relat que comenci amb aquesta frase, la Forns, com a instigadora del projecte ens n'envia una mostra... El relat guanyador rebrà un bonus track de 15 mini puntos. Així que ja sabeu, podeu enviar les vostres creacions en forma d'email comunitari o podeu deixar-los en forma de Comentarios, en aquest mateix post. Fot-li!

...Nuria wrote:

"i el perquè de tot plegat", o "tal dia farà un any", o "què faràs bou que
no llauris"...tot són expressions sense traducció possible. intenta-ho sino:
y el porqué de todo plegado, tal día hará un año, what will you do ox if you
don't work...simplement, no funciona. i ens preguntem perquè no ens entenem
entre cultures i països? és evident, les nostres ments estan dissenyades de
formes diferents, no només en la llengua, sinò en la lògica, l'ètica, la
raò...em porta a pensar que una llengua en comú ens aproparia a tots
metafísicament parlant...quina llengua és la prengunta. jo ho tinc clar ;)

Les "lonchis" i lo que no son les "lonchis".

2007-09-23T07:21:00.000-07:00

Després de dir-li a la seva mare:

- No mama, els ulls vidriosos que porto, no són per lo emocionada que estic amb el meu últim proyecto, els ulls vidriosos són perquè aquesta nit he fet unes lonchis amb ell.
-Unes lonchis? - Va interrompre la mare que més que res, no entenia el que la seva filla volia dir-li.
- Si mami, unes rallites, ja saps, de coca, vamos.

No va explicar-me mai la Suelen quina fou la frase que intercedí la seva mare acte seguit d'aquella aclaració poc necesària i en canvi, tant... Tant???

Doncs això, després de dir-li això a la seva mare, la Suelen va enfilar la riera per recollir la bossa i anarse'n cap a casa. De camí comptava els duros que li quedàven, i es maleia per no poder sortir aquella nit de festa. Bueno, almenys en tenia prou per uns pitis. Les cerves i els whiskicoles, els que potrava a sobre el seu cuerpo! Si, anava pensativa, caminava, fins que en cert moment, es va parar a encendre un piti i va veure com un barret volejava amunt i avall, d'una manera molt extranya al seu davant. El sol picava amb força, i sense pensar el perquè de tot plegat, va agafar-lo d'una revoltada i se'l va posar al cap. Fou aquell dia el dia en que, malhauradament per la noia que es llepava el mugró esquerra, l'home invisible es va quedar sense barret...

Uhuuu Aaaahpala!

2007-09-21T15:05:00.000-07:00

Mira'm als ulls i somriu-me.
És tot el que vull.
Mira'm. sóc jo, mira'm.
Sóc jo qui t'escull.
Mira'm als ulls i digue'm,
que és a mi a qui li rius.
Mira'm, somriu-me, digue'm,
que som tu i jo els qui estem vius.

La Noia del Mugro i el barret de l'Home Invisible.

2007-09-21T10:56:00.000-07:00

"La extrana noia que en certa ocasió es llepà el mugró esquerra, ara s'asseia fascinada davant d'un ordinador esquitxat amb cents de paraules i proposicions guarres pensant... Bé, ben bé pensant en res: No podia pensar... Qui collons es creia per inmiscuir-se així en la seva vida. Al igual tindria que reenviar-li el post del Tippex, o explicar-li que no hi havia res a fer, que de polvo, el tio, no en tenia ni mig, o millor fóra no dir res, ni respondre..."
Va pensar que si el missatge no li hagués escrit ell ,al igual li hagués agradat i tot. Es va llepar el mugró esquerra i va fantasmejar inconscientment amb l'home invisible. I va viatjar amb ell fins a Kronënbul en el creuer de l'amor... Va tapar el mugró amb la jaqueta i va marxar de la oficina; va pujar al cotxe i un cop a casa va planxar les seves robes més satinades, es va perfumar amb sutils aromes i va anar a aquell sopar, a verure si aquest cop l'home invisible es deixava el barret posat..."

Fragment de "Cróniques amb forns de gens"

El refugi del meu...

2007-09-19T18:54:00.000-07:00

Quan m'adormi comptaré fins a tres. Un, dos, tres, i m'hauré endinsat en el refugi del meu somni. Volaré sobre un camp d'amapoles vermelles, de tija verda, i el vent bufarà ras, i el cel serà clar, transparent, i el sol intens. Sentiré el perfum del jazmí, en un jardí, amb una font, i sentiré l'aigua fresca jugant a la meva cara. Tindré un sentiment extrany: Estaré somiant, en canvi, la sensació serà tant real... Podré olorar, sentir les gotes d'aigua regalimant pel meu rostre... Déu meu, segur que estic somiant? . I en el tren de mitjanit tornaré a la mar salada que m'ha vist néixer, i al pi de la muntanya, al verd de la gespa recén tallada, i al cel rogent, i a la sorra humida, i a la nena petita...I em perdré així una o dues vegades més, i m'aixecaré per tancar la finestra: l'aire que entra és massa fred; i m'adormiré.

L'efecte Tippex - Una cronica de forns de gens...

2007-09-19T18:42:00.000-07:00

I amb aquesta història la Srta. Forns es guanya 2 triples i un tir lliure... vamos, 7 puntets... Aquí us deixo el seu relat, ella dicta, jo copio...:

"Sabeu què és l'efecte típex? És aquella acció amb la que pretens netejar-ne una altra, però que a l'hora de la veritat el que fa és empastifar-ho tot encara més.
Aquest efecte es pot aplicar en diferents situacions qüotidianes, com per exemple quan t'enxampen amb una mentida. la gent sensata ho reconeix, i s'empassa les conseqüències. la gent que té típex, se n'inventa una altra per tapar la primera, i si les coses van malament, doncs al final acabes amb un munt de mentides, cap de les quals millora la situació en què t'havia deixat la primera.
Jo suposo que en la vida he aplicat l'efecte típex en vàries ocasions. Tot i així, la primera que em ve a la ment és una vegada que, estant als eua, em vaig despertar amb un tio al costat que em feia més aviat angúnia, sabeu de què parlo no? primer ja t'aixeques fastigueijada, però és que a sobre se't fa un nus a l'estómac que no te'l treus en tot el dia. i a més et van passant imatges de la nit anterior per la ment que només fan que reforçar la sensació de fàstic que en sí ja està prou reforçada.
i realment et vols treure aquestes imatges del cap, i et vols lliurar de la sensació asquerosa que tens, però cullons, no saps com fer-ho. i de cop, a mitja tarda, se t'encén la llum i te n'adones que potser el típex funcionaria en aquesta ocasió. si, si, estàs convençuda que la única manera d'arreglar aquest malestar és ocupar la ment amb un altre tio. i comences a buscar telèfons a l'agenda, i encara que saps que potser no estàs emocionalment en el moment idoni per fer aquesta busca, t'empenyen les ganes d'oblidar l'episodi de la nit anterior.
i ho fas, així, tan fredament com sona. truques a l'amic i quedes, per follar, si, per oblidar, si, per posar una bona pinzellada de típex sobre el tio d'ahir.
i l'endemà al matí te n'adones que continues sentint el forat, i ara és més gran. perquè la primera equivocació va ser sense voler, totalment in-intencionada, innocent; desafortunada però al cap i a la fi innocent. però la segona equivocació ha estat deliberadament buscada, planejada i disenyada. amb tota la intenció del món t'has anat a equivocar, i aquesta muntanya de típex ja no hi ha qui la dissimuli. només desitges tornar a tenir el full en blanc, però això, amics meus, és unicament possible als dictats. "

Poemes i Promeses

2007-09-19T05:25:00.000-07:00

... Us puc posar una cançó?

http://www.youtube.com/watch?v=YUuVAe-d114

" Ens hem cremat les mans
tants cops com ha calgut.
Hem mossegat el terra
sempre que hem caigut
i si mai en algun dia
he comès algun error
ara tot el que puc dir-te
és que ho sento molt.
Però no hem de mirar enrera
per poder sentir-nos bé
no hem de mirar enrera
per saber tot el que hem fet.
Ara tinc la cara
cremada pel vent.
També tinc els teus poemes
escrits a la meva pell
i si un dia et fan falta
no pateixis, jo te'ls guararé
i si un dia et fan falta
no pateixis, no els oblidaré
els porto escrits a la pell.
Però saps molt bé que cal
que anem de pressa
que potser no hi som a temps.
"

Una historia de pistoles

2007-09-18T14:26:00.001-07:00

He somiat que volava sobre un mantell de flors roses i grogues; he somiat amb unes pedres verd llimona i marró fosc. I de cop he somiat que em despertava, i tenia una pistola entre les mans... És que anàvem a atracar un supermercat... Havíem pensat en comprar les coles, i aprofitar les motxilles buides per emplenar-les d' Absolute o sucedanis. Evidentment amb les pintes que portàvem ens van enchampar a la primera de canvi; per sort totes duiem les pistoles, i tant sols ensenyar-les-hi a la caixera del super ens va deixar passar sense pagar tant sols ni les begudes. Hombre, las naranjadas y las colas cóbremelas mujer - va dir alguna despreocupada. Però ella (la dependenta) insistí en el fet de que no calia, i mentre abandonàvem les dependències fredes que caracteritcen certs súpers, em va posar uns quants energètics d'aquells que et donen ales dintre la meva motxilla. Gràcies, vaig dir-li jo, mentre guardava l'arma a la meva butxaca.

Un dilluns.

2007-09-18T11:50:00.000-07:00

“
Sí, m’agrada aquesta foto, i m’agraden inclús els dilluns!!! Per això penjo aquest post: quan un riu per fer riure toca la felicitat sens dubte. Quan tot t’és igual, quan no penses en res, quan tant sols et mous al ritme de les percussions del vent i dels achacazos del cubata, que bamboleia amunt i avall al màxim risc d’evaporar-se, això sí, dins l’estómag de la felicitat, d’aquella felicitat que et fumes, de cop i volta sense saber ben bé perquè.
I perquè sí, perquè a estones visc sense saber que sóc feliç, i a estones toco amb la punta dels dits l’èxtasis del somriure; Les paraules se’m posen a tret d’alba i el teclat se’m fa facilon, al ritme de les estrofes, que flueixen, com el temps. No sé el perquè de tot plegat, i encara que a voltes m’hi interessi, sé que de res em serveix la història ni el futur, ni cap de les coses que se’m passen pel cap. Aii.. aquest cap de perdalets, que a estones somia com quan era petita, amb llacs i boscos, i nans, i tot de coses boniques… Aquest caparró que es capfica, que s’intensifica, es concentra, dóna el màxim (sempre sabent que el màxim el donarà més endavant, algún dia), i s’evaeix. I que té un cos que camina, i uns ulls que li representen la vida, i que parla, i que diu el que pensa que ha de dir fins que diu el que vol dir, que en definitiva ve a ser quelcom com: a tomar pol culo! “

Simply “L” – Fragment de “Jo no sóc jo”

La FORNS es cola a la final de la Eurolliga...

2007-09-17T03:31:00.000-07:00

i així ens ho redacta...

a veure,
resulta q la meva amiga i jo no havíem conseguit entrades pel partit d'ahir,
cosa q em tocava els ous pq fa tres mesos vaig invitar a un "manda más" a
sopar per camelar-me'l pq em conseguís entrades, i al final no va servir de
res. però be, el cas és que jo visc al costat del palacio de los deportes,
amb lo que a falta de mitja horeta del partit espanya-rússia vam baixar xino
xano a passejar per allà per veure l'ambient i agafar lloc a la grada
imporvisada que s'havia montat a les afores del pabelló amb una pantalla
gegant que retransmetria el partit. ens vam trobar a una ex-companya d'equip
meva, que ara treballa per la nike, i li vam demanar si tenia
entrades...doncs no, clar, a aquestes alçades ningú en té, va dir. un cop a
la grada improvisada, la meva amiga em suplica q torni a trucar al meu
contacte, al "manda más", i li supliqui q ens coli, o q ens doni unes
entrades de galliner, o qualsevol cosa! doncs el vaig trucar, i la veritat
és que hi havia tant de merder que no se sentia res. així que li vaig enviar
un missatge suplicant, i em va respondre q ho sentia molt però q no n'hi
havia d'entrades, i q no ens podia colar. resignades, vam veure la primera
part del partit des de fora, a la pantalla gegant. doncs a mitja part, vam
anar a estirar les cames, ja que haviem estat tota la primera part sense
moure'ns i ens feien mal les lumbars. doncs vam anar a passejar per davant
les portes dl pabelló, com aquell qui diu, per a veure si per algun casual
coneixiem a algú. i va resultar q un dels de control d'accés q estaven a la
porta era un conegut nostre. ostrassss!!! nachoooo, q tal estás, q haces
aquí, etc etc...pues ya vés, llevo aquí todo el día, estoy cansadísimo, etc
etc. pues oye nacho, tu no nos podrías colar, ¿no?... ostras, pues yo no
creo, es q allí está mi jefe. bueno, pues vamos a preguntarle. oyeeee, jefe
de nachooo, no nos podrías colar?? hombre pues no seee, dejame ver...bueno
nenas, o ahora o nunca, q están los de seguridad a punto de volver y si os
pillan os hechan, venga venga, pasad pasad yaaaa!!! bieeeeeen, valeeee,
visaaaaaa, ja som dins!!! i ja q hi som, anem a primera fila tu, a baix de
tot, al lateral on totes les cadires són sense numerar, i ningú ens pot fer
fora. així q la segona part la veiem des de davant de tot, i des d'on els
jugadors ens poden guinyar l'ull si volen (de fet, crec q és per això q en
gasol va fallar tant, pq el desconcentravem).
llàstima q el resultat no va acompanyar tu, però l'experiència va ser
genial. a més, em diuen q vam sortir per la teleeeeee :))

"Cróniques de la Srta. Forns" Setembre 2007

Visca el pa amb tomaquet

2007-09-12T09:49:00.000-07:00

No sé si pel fet de ser massa recent la diada de l'onze de setembre, o per les ganes que tenia de beure de nou de la font de la joventud, que a Simply L li aflorava cert sentiment nacionalista en forma de pà amb tomàquet. Va tancar els ulls per assaborir més d'aprop el flaire del pà recent fet. - Un pà de mig- va dir-li a la panadera; i acte seguit va acostar-se a la xarcuteria a on hi va comprar els embotits més selectes que hi havia: pernil de Jabugo, bull blanc, botifarra negra i un poc de llom ibèric. Amb el canvi va pensar que el millor seria posar un tiket a la zona verda, tot i que quedessin menys de tres quarts d'hora per a les vuit, més valia ser precabuda. Al carrer hi havia més gent que del costum, i tots miraven enlaire. Al principi no els féu cas, però va poder-li la curiositat. I si algú es volia tirar del balcó? I si un monstre de dimensions desconegudes volava per sobre de la ciutat comtal? Educadament va preguntar-li a la farmacèutica, mig embaucada, que què passava. - L'Spiderman està pujant la torre Agbar. I sí, sí, va alár la vista i va veure com l'home aranya estava a menys de quince metres d'assolir el cim.
Simply "L" va arrencar a córrer, el seu pis estava molt aprop i l'edifici gaudia d'una espléndida terrassa al 8é pis des d'on, va pensar, podria veure al superhome de més aprop.
Ell havia coronat el cel, i ella movia les mans d'un costat a l'altre amb la intenció de saludar-lo. I de cop ell va desplegar una pancarta. Pà amb tomàquet, hi deia. Simply "L" es va maleïr per haver deixat anar al Doraemon amb el Novita: Si estigués ara amb ell li demanaria una pissarra enorme a on sens dubte hi escriuria: Vine a menjar un pà amb tomàquet!. Malahuradament allò no era possible ara, i aquell home tampoc tenia tela d'aranya suficient per fer un salt i apropar-se a ella. El va mirar una bona estona i va suspirar... els catalans menjem entrepans, visca el pà amb tomàquet!

La Dumbas

2007-09-11T03:08:00.000-07:00

Tanca els ulls i comença a aletejar les petites orellotes; -Ding, dong diiiing... propera parada... S'obren les portes i ella surt volant. Ningú riu ara de les seves orelles de dumba, tothom calla i la mira boquiobert. Perquè serà que utilitza el transport públic si pot volar? Hi ha coses que, en definitiva, no s'entenen.

Bon cop!

2007-09-10T12:05:00.000-07:00

A tots els catalans que van alçar les seves mans contra l'opressió, a tots els qui van morir aquell 11 de setembre del 1714 defensant la ciutat comptal. Per ells, i pels seus ideals, per la Llibertat,per l' Amnistia i per l' Estatut d'Autonomia!!!!

Catalunya, comtat gran
qui t'ha vist tan rica i plena
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Lo gran comte d'Olivars
sempre li burxa l'orella;
-Ara Ès hora, nostre rei,
ara es hora que tem guerra.-

Contra tots els catalans
ja veieu quina n'han feta
seguiren viles i llocs
fins al lloc del Riu d'Arenes;

n'han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i corporales i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de I'església,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre;
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.

A presència dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:

-Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.
Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaÁa de Sant Jaume
n'hi toren les dependències.

A vista de tot aixo
s'és avalotat la terra;
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
ne mataren el Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència

Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta;
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.

Anaren a la presó
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
amb la mà dreta i l'esquerra;

-On és vostre capità?
-On és vostra bandera?
Varen treure el bon Jesús
tot cobert amb un vel negre

-Aquí és nostre capità,
aquesta és nostra bandera.
A les armes, catalans,
que ens han declarat la guerra!

Simply L no fa rellotges.

2007-09-08T18:29:00.000-07:00

Si pensar fa tonto,
si tonto és qui fa tonteries,
pensar es tonteria?
I si el més tonto fa rellotges,
qui pensa pot fer un rellotge?
Joo no n'he fet mai cap...

" Frases que són sentències "

Rabiar per rabiar.

2007-09-07T17:31:00.000-07:00

"
...la despertaren certs sorolls extranys provinents a primera instància de la calaixera que es movia escandalosament al ritme de la cardada que deurien estar practicant els impresentables dels seus veïns.- Collons! Que no hi pensaven els arquitectes, quan calculaven les resistències de l’edifici, que quan un té el llit empotrat a la pared (no pas per gust més que per falta d’espai) i carda, la remor traspassa al pis del costat, fent que aquesta sigui la gota que colma el vas del qui té la nit lleugera.
Va pensar que si engegava el televisor, i posava el volum a un nivell prudencialment alt, potser dissimularia l’escàndol i podria recuperar el son…"

fragment de "Cròniques amb forns de gens"

Basado en hechos reales.

2007-09-07T15:49:00.000-07:00

Dos casos, aparentment aïllats, amb un factor comú : El guardia urbà. I és que des que vaig veure amb els meus propis ulls com un dels del "cuerpo" queia rendit a les insinuacions de certa fèmina que es llepava el mugró esquerra d'una manera viciosament exagerada, i recent pillada amb una taxa d'alcoholèmia diguem-ne, relativament alta, es lliurava així by the face de la pèrdua de punts, la multa astronòmica (per un mileurista) i la retirada de carnet. Des d'aquell dia, bé... aquell dia els vaig perdre el poc respecte que els hi professava.
Així que el passat dissabte, quan un urbanito parava a la meva amiga Suelen davant de la Rambla, just sortint de la Plaça Reial i li deia: - Perdone, puedo ver lo que está fumando?- jo pensava que em moria del riure. Però Déu meu! si aquell peta li havia passat Lady Night feia més de mitja hora. Collons, que no en quedava més que la tatxa! Amb aquest primer enrenou, Lady Night va aprofitar per camuflar-se entre la gent mundana que cohabita aquests racons de la ciutat, per tal de no ser víctima d'un registre policial que li fés perdre la valiosa pedra que encara conservava. Doncs res, que mentre el pobre nano prenia nota de les dades personals de la recent demandada per consum il.legal de drogues en llocs públics, jo li feia d'advocat del diable exigint un redactat fidedigne i una còpia de la notificació firmada i amb el número de placa del susodicho. En això que el susodicho, valgui's dir, suat com un porc i amb menys gràcia y sex-appeal que el freak del Camilo Sesto (amb tots els meus respectes i alabances al seu cognom), comença a caure en les provocacions verbals que la Suelen i jo llancem constantment, i així resulta que sentint-se partícep de les nostres gracietes, va i comença a riure.

Sant Judas Tadeo està aprop, i cap altra cosa sinó la seva providència podia fer que en aquell moment en que el tio es disposa a donar-li la còpia a la colega, apareixen unes guiris, aparentment britàniques, i em diuen que els han robat el bolso...

-You've been stoled? - m'interesso amb el meu Muzzy-english, aparentment correcte.- Aha... I understand... Perdoni agent, a aquestes noies els hi acaven de robar tot, pot atendre-les?
I el pobre home empalideix sí és possible una miqueta més, sua una miqueta més i acte seguit traga saliva:
- Venga, que em faràs de traductora.- I aquí ja ho va deixar en bandeja...- A canvi?- vaig respondre-li mentre automàticament l'urbano feia miques la notificació incriminatòriz: la multa. Ja cansada i amb l'objectiu inicial sorprenentment resolt els vaig dir a les noies que no es molestessin... - You won't get your bag back, so insted you've had the ID inside, I recomend you to keep on partying. Those people are so dull ( i dull és una paraula recent apresa que vol dir lerdo). Elles em van respondre que moltes gràcies, i van proseguir el seu camí, el lerdo també ens va donar les gràcies, i nosaltres vam anar al Macarena.

Bé, al principi he anunciat dues històries, però amb la primera n'hi ha prou per entendre que al diccionari defineixin "benemérita" com a "digno de galardón".

Sin tropezones, porfavor...

2007-09-06T10:06:00.000-07:00

És sens dubte aquest plat d'orígens andalussos el que ens anticipa any rere any l'inici de la temporada estival. No sé si dir que la costum l'ha convertit en reclam o que el reclam n'ha fet d'ell una costum, però és inevitable per part de molts de nosaltres ( i no m'incloc dins del subgrup "nosaltres" com ben aviat veurem) els suspirs, la cara d'emocionats, o els crit als cuatre vents, quan a la pissarra del bar, antro o restaurant, digues-li com vulguis, a on anem diariament a ingerir aliments varis de procedències, a vegades, certament desconegudes, hi ha escrit: HOY GAZPACHO. A mí no m'agrada el gaspatxo, però al meu company sí. El meu company és de la Pobla, o de poble, o com sigui que és molt però que remolt catalanet. Tant català i tant patriota que des del muntatge aquell del boicot al cava català, no parla altra llengüa que la seva, i és clar, això li ocasiona més d'un problema diariament. Vegi`s el que ens afecta: A ell com he dit, li encanta el gaspatxo, però no pot amb els "tropezones", així que abans de l'esmentat boicot, no tenia problema algun en demanar-se el seu plat preferit; deia: -Un gazpacho sense tropezones.
Fa un parell d'estius que el meu company no s'entusiasma davant el reclam de la sopa de tomàquet, i això em té d'alguna manera preocupada, doncs no paro de donar-li voltes al perquè de tot plegat, al perquè de la seva actitud, i no se m'acut altra cosa que el noi de les amapoles no sap com dir-li al cambrer que al gaspatxo no hi vol tropezones, perquè... com pot ser que a cap llibre ni diccionari de la llengüa catalana hi vingui esment algún de la traducció correcte d'aquesta paraula al català? Tropezón és traduit literalment per entrepassegada, éssent entrepassegada cert tipus d'entrebanc. Digue'm doncs tot això, com t'ho menges?

El plat buit i el cendrer ple

2007-09-05T12:34:00.000-07:00

Serà que almenys una cosa està plena, (sí,sí, s'ha de veure l'ampolla sempre plena!) encara que l'únic que hi veig és cendra, herba consumida, combustionada, com jo; I és que darrerament no camino gaire fina, camino a estones certament encorbada. I per què? Doncs tot és degut a certes dolències estomacals, còlics al meu criteri, que en moments puntuals em deixen, doncs això, fregida.
Hi ha dues coses en aquesta vida que em fan realment por: les pel.lícules de por i els metges. És per aquest darrer motiu pel què he decidit donar-me un plaç de quince dies abans de personarme a qualsevol antro de la seguretat social, i disposar-me a fer la cúa maratoniana que, tots sabem, sempre s'hi organitza. M'aferro a l'esperança doncs, de que fent una bondad absoluta, i això vol dir fora l'absolute, al igual se m'arregla el tema estomacal.
Heu sentit mai la frase de: Yo sin alcohol no soy nadie...? Doncs bé, podriem dir que en el meu cas és cert... qui sóc jo sense un absolut entre les mans? Qui és James Bond sense un Martini a les mans? Ningú, no és ningú...
I sense ànims de caure en la depressió he canviat la canyeta de la tarda per la manzanilla de la tarda, i és clar, no és el mateix. L'aborriment m'ha consumit cents de neurones al segon glop de la infussió, que m'he acabat ràpidament. No sé ben bé si és perquè quan no bec penso massa o perquè quan bec penso molt poc. El fet és que m'he dispersat de la conversa de les iaies del costat tant bon punt m'he enrecordat que amb qüasi tota seguretat ja s'hauria baixat la peli de l'amule. Aha! plan perfecte. Dintre del desperfecte, què hi podia haver millor que un plan home cinema efecte sur-round? I si acompanyava aquesta velada amb un suquet de préssec - Un suquet de pressec? Déu meu, l'adicció a la rola-cola m'afligia severament tant sols pensat aquestes paraules: suc??? El metge Laura, recorda el metge...- un puré de patates i uns filets de gall d'indi a la planxa (he de dir que abans de la reflexió de la rola-cola, pensava en un suculent rissoto de bolets i roquefort...)
I bé, el tema és que arribo al pis falsament entusiasmada, i dic lo de falsament perquè sincerament, aquell plà no em satisfeia en absolut, simplement simulava que em convencia (quin absurd, eh?! Tots ho fem - em deia un i altre cop per desconsolar-me si cabia una miqueta més...) Total que mentre l'aigua bullia jo planxava la roba del laburo, i quan tot ha estat preparat, el plat a la taula i la taula sense parar, com a mi m'agrada, va i li dono al play de la pel.li que, com havia cregut, estava descarregada. Passen els crèdits, estic qüasi emocionada, qüasi convençuda de que, al final, hauria estat una decissió correcte, un pla correcte. I què passa? Doncs que la puta pel.lícula és una peli porno, i no de les de por no aburrirse, porno hardcore del dur... Merda! Tanco el reproductor, m'acabo el manjar d'hospital i em lío un peta, el cendrer almenys, que sempre estigui ple.